Cinema Primitiu
L'originalitat de Méliès es revelarà en introduir elements del món de l'espectacle i la màgia en les seves pel·lícules. Entusiasmat amb les possibilitats que li oferia el nou invent, l'any 1897 va fer un estudi en Montreuil. Les instal·lacions es caracteritzaven per estar fetes amb una construcció semblant als hivernacles. Amb parets totes de vidre per aprofitar la llum natural. S'ha de tenir en compte que en aquella època no existien recursos per il·luminar artificialment.
Estudi en Montreuil
Els efectes visuals
La idea del primer trucatge va sorgir accidentalment. Quan Méliès estava projectant un film que havia filmat en la Plaça de l'Opera, va tenir la sorpresa de veure un autobús transformar-se sobtadament en una carrossa fúnebre. Una mica de reflexió li va revelar la causa d'aquella metamorfosi, l'enregistrament s'havia detingut una estona quan la maneta de l'aparell es va encallar. La breu detenció va propiciar que en el lloc de l'autobús es trobés un cotxe fúnebre en el moment que l'enregistrament es va reprendre. Aquest accident va ser per a Méliès tota una revelació. Entusiasmat amb la troballa va dedicar tota la seva vida (i la seva fortuna) a experimentar les formidables possibilitats d'aquell nou i prometedor invent, descobrint o intuint gairebé tots els trucatges que formen el patrimoni del cinema modern: maquetes, objectes que es mouen sols, desaparicions, aparicions, personatges voladors, sobreimpressions, encadenats, fosses, fotogrames acolorits pacientment a mà... Aquell especialista del trucatge en escena s'anava a convertir en el primer especialista del trucatge en la pantalla.Les seves primeres projeccions amb trucatge es basen en la troballa de la Plaça de l'Opera, són les famoses escenes de transformació, que van deixar bocabadat a l'ingenu públic parisenc. La primera d'elles és L’escamotage d’uneix dóna'm chez Robert Houdin, 1896, que roda al jardí de la seva finca davant un teló de fons pintat. Per a produir l'efecte de desaparició de la dona, Méliès deté el rodatge un moment, perquè la dama abandoni l'escena i continuar rodant, sense alterar la posició de la càmera. El trucatge avui ens resulta ingenu, és el que coneixem com stop trik, que permet rodar animacions a cadència d'imatge per imatge, però per al públic de l'època l'efecte produït causa una gran impressió. Per això Méliès ho repeteix en altres cintes de la qual cal destacar pel seu enginy i bella factura Els cartes vivantes, (1904).
Un homme de têtes (1898)
L'homme orchestre, (1900)
En Le mélomane (1903)
Aquests trucatges es van convertir després d'ell en elements de la tècnica cinematogràfica. A diferència del que succeirà en les pel·lícules posteriors, en Méliès, el truc busca sempre causar sorpresa: és una fi, no un mitjà d'expressió. Però també, és la part essencial d'un espectacle que trobarà en la narració el soci idoni per a desenvolupar-se. Si fins a aquest moment les filmacions de Méliès són breus demostracions del seu enginy en les quals, a més dels trucatges fotogràfics, introdueix tots els recursos de l'art escènic: actors, vestuari, maquillatges, escenografia, amb les seves obres posteriors utilitzarà el relat fent que per primera vegada es conti una història d'una manera espectacular, aconseguint amb això atreure l'interès d'un públic que començava a avorrir-se amb les projeccions del cinematografic. Així, els espectadors acudiran de manera massiva a les sales de projecció a veure aquestes primeres pel·lícules. De totes aquestes produccions cal destacar: Le voyage dans la lune, (1902)
Ficha tècnica. Filmaffinity
Sinopsi: Sis valents astronautes viatgen en una càpsula espacial de la Terra a la Lluna.
Va ser el seu major assoliment, artístic i comercial. En ella utilitzarà tot el repertori d'efectes, tant fotogràfics com escènics. Així, realitzarà desfilades, danses, coreografies… i aplicarà a la posada en escena tots els refinaments de la tramoia teatral: paranys de totes maneres, passarel·la, practicables, cables per a fer volar als seus personatges…
Utilitzar tots aquests recursos no li va resultar fàcil. Cal tenir en compte que incorpora la narració al cinema en un període on les condicions tècniques són molt precàries i determinen, tant l'ús d'aquestes escenografies, com la interpretació dels actors. Méliès afronta aquestes limitacions com un repte que superarà emprant el seu prodigiós enginy. Així, acomodarà la manera d'interpretar dels seus actors i adaptarà l'escenografia a les condicions d'aquest nou mitjà. El repte que va superar va ser el d'emmotllar l'escenografia teatral a la tècnica particular de les teles pintades per als estudis dels fotògrafs. Degué accentuar els convencionalismes d'aquestes últimes, molt més com que no es va servir mai de la llum artificial per a modelar als seus personatges ni per a expressar certs sentiments o situacions (com es farà al cinema posterior, per exemple, en l'expressionisme alemany). Els decorats i el mobiliari podien ser reals, retallats en silueta sobre una taula o pintats sobre la tela de l'escenografia. Pel que per a unificar aquesta incoherència, Méliès ho pinta tot de manera que es confongui, (que enganyi als ulls). Per a això estudia la manera en què la llum del seu estudi modela les ombres del decorat perquè resulti difícil distingir la veritat de la falsedat. Aquesta confusió contribueix molt a crear el fantàstic que caracteritza al realitzador. Quant a la interpretació dels seus actors estarà determinada per la utilització de plans generals que exigiran molt a la mímica i molt poc a l'expressió de la cara. Per això, sense arribar a la pantomima, les seves interpretacions resulten molt emfàtiques, fent un ús excessiu de la gesticulació com a manera de suplir l'absència de paraules.
El cinema amb Méliès descobreix el mitjà per a seqüenciar el relat enllaçant diferents escenes. Incorpora també els signes de puntuació: fosses i transicions, però en aquesta edició, no empra mai els canvis de plans. En aquest sentit, podem dir que els seus films s'ordenen en quadres, no en seqüències; cada escena serà un quadre independent, que com si es tractés d'un escenari teatral, canviarà de decorat entre actes. L'edició serà, per tant, molt elemental, mostrant una escena en la qual succeeixen uns fets que estaran relacionats amb els que succeiran en l'escena mostrada a continuació. Si dins d'una mateixa escena hi ha un canvi de pla, serà per a mostrar a un personatge sortint d'un escenari per a entra en un altre i aquest canvi de pla mai suposarà un canvi de punt de vista, ni tampoc una variació en l'escala del pla. La seva fidelitat a aquest estil teatral li portarà a la ruïna. Quan els nous muntatges importats de Regne Unit i dels EUA mostrin el relat d'una manera més creïble l'art de Méliès es veurà relegat, primer a les passades per a nens i posteriorment a l'oblit.
Méliès inventarà les síl·labes d'un nou llenguatge, però no la seva articulació. Enfront del realisme i naturalitat de l'aire lliure de les pel·lícules dels Lumière, Méliès oposarà l'elaboració artificiosa de l'estudi, la posada en escena teatral i el trucatge il·lusionista. Tot això, a més, al servei del relat. A partir d'ell, la posada en escena deixarà de tenir les manques de les primeres representacions.
La meva proposta d'activitat és fer un vídeo curt amb el vostre mòbil (de 20 a 30 segons fent un trucatge tipo Méliès. En aquesta pàgina trobareu molts exemples realitzats per alumnes de batxillerat per a un concurs de la Caixa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada